dissabte, 19 de febrer de 2011

AL VOLTANT DE L'AVALUACIÓ

QUÈ AVALUEM?
Generalment quan es parla de l'avaluació aquesta sempre es refereix als alumnes. Crec que tenim que tindre molta cura a l'hora d'avaluar als alumnes.
L'avaluació dels alumnes sols té sentit si ho fem per conèixer les diferents dificultats i necessitats dels infants per poder oferir situacions d´aprenentatge més diversificades que permetran que cadascú puga realitzar les tasques sense sentir-se incapaç o fustrat. Té que servir per conèixer com es concreta en el grup la diversitat i que necessitats individuals genera.
Entenc l'avalució com un recurs més per millorar la pràctica educativa i acompanyar als infants en el seu aprenentatge.
Com avalue?
Observant i procurant mantenir una una actitut receptiva i oberta. Es tracta de recollir aquelles informacions que en serviran per interpretar els procesos d´ensenyament-aprenentatge que tenen lloc a l´aula.
Aprofite les situacions en les que puc observar sense tindre que intervendré, amb una observació parcitipativa en la que intente avaluar la capacitat de millora i aprenentatge dels infants , portant un diari de classe. En aquest diari anote situacions, experiències i aspectes diversos del grup.
L' autoavaluació:

Aprendre a avaluar-se a un mateix, és una de les condicions bàsiques per aprendre a aprendre, i per ser més autònom aprenent la tasca de fer de mestre (i fent qualsevol activitat). Aquesta afirmació és coherent amb entendre l’aprenentatge com el resultat d’identificar què no s’és capaç de fer prou bé, d’entendre’n les causes i de prendre decisions orientades a la millora.
Considere important per dur-la a terme*:
*Idees que he resumit a partir de la lectura d'aquesta DOCUMENTACIÓ
  1. Renunciar a voler dominar l’organització dels coneixements en la ment dels infant. S’esvaeix, d’aquesta manera, una part de la ciència del magister. I no queda, doncs, més remei que cercar altres models de satisfacció personal: tal vegada, en lloc de la figura del magister, caldria pensar en la figura de l’entrenador, la mestria del qual no consisteix a exposar sabers de forma discursiva, sinó suggerir o fer que es treballin els vincles entre els sabers i les situacions concretes.
  2. Tenir una pràctica personal de l’ús dels sabers en contextos d’acció reals.